Aquest treball és una invitació a que rastreges un tema que s'ha debatut extensament al llarg de la història del pensament. Endinsar-se en ell és, per tant, conèixer les diferents postures que alguns dels més importants filosofs han mantingut. Voras que se'ns parla d'un conflicte, com si la raó i les passions dividiren a les persones en dos i els obligaren a lluitar contra sí mateixos. A la base d'aquest plantejament es troba la divisió que molts i durant molt de temps han mantingut del cos i l'ànima.
Com a punt de partida tens els textos que t'envie per e-mail i a partir d'ací et toca introduir-te en la recerca de la informació que cregues convenient. Explica en què consisteix el conflicte de que es parla, les diferents postures, les teues reflexions... Utilitza cites textuals i sobretot escriu ordenadament i de forma senzilla i clara.
(Puntuació màxima 0'4 sobre nota 2ª avaluació. Extensió mínima 2000 caràcters sense espais)
Com a punt de partida tens els textos que t'envie per e-mail i a partir d'ací et toca introduir-te en la recerca de la informació que cregues convenient. Explica en què consisteix el conflicte de que es parla, les diferents postures, les teues reflexions... Utilitza cites textuals i sobretot escriu ordenadament i de forma senzilla i clara.
(Puntuació màxima 0'4 sobre nota 2ª avaluació. Extensió mínima 2000 caràcters sense espais)
13 comentaris:
hi, this blog really nice ;-)
regard
http://www.azizwan.com
- - -
let's generate ur blog traffic with FREE VIRAL
Des de sempre la raó i la passió han estat en un lluita continua. No pot haver-hi raó sense passió .L’esser humà sempre està dividit, oposant-se a si mateix.
Les passions sempre estan presents, com diu Hegel anomenem passió a l’interés sobre una cosa i oblidar-se d’altres interessos, posar tota les seues forces en eixe objectiu. Totes les passions arrosseguen els individus fins a ser dominats per aquestes. Les persones arrossegades per la passió son irracionals (rebels a la raó) com diu Estoveu.
Com la passió és un impuls que ens domina pense que la raó ha de dominar-la. La raó sempre està pressent per això si estàs en pau amb les passions estaràs en lluita amb la raó i a l’inrevés.
Però, si hi ha raó i passions separades i en lluita continua significa que hi ha dues realitats?
Aquest, és un dels majors problemes per al filòsofs, hi ha alguns que tenen un punt de vista dualista com per exemple Plató. Des de aquest punt de vista es pensa que la ment i el cervell són dues realitats diferents, alguns filòsofs diuen que hi ha un paral•lelisme d’actuació, altres que connecten en algunes ocasions i altres pensen que la ment no manté cap relació amb el cos, que és un epifenomen de cos amb una realitat independent.
Plató diferencia els mortals (els essers humans) als immortals (els deus) i diu que l’ànima i el cos enganxat, reben el nom de mortal i que els immortals son cos i anima originats i units per tota l’eternitat.
Diu que l’ànima participa en tot el que es diví, que es l’essència de l’home “l'auriga de l'ànima només la pot veure amb la raó; entorn d'aquest coneixement hi ha la mena de saviesa veritable.” Per tant, amb això vol dir que la raó, es cosa de l’ànima la qual està enganxada a un cos.
Hi ha diferents punts de vista apart del dualisme sobre les relacions entre el cos i la ment, com el monisme que es un punt de vista de alguns filòsofs on es diu que la ment i el cos no son realitats separades sinó que son aspectes diferents d’una mateixa realitat. O el fisicalisme el qual sosté que l’activitat mental depèn del cervell i es pot explicar mitjançant causes físiques. Hi ha tres formes de fisicalisme: La primera sosté que l’activitat mental no es més que l’activitat del cervell, és la identitat entre la ment i el cervell, La segona forma és el conductisme, que es basa en que l’activitat mental es tradueix sempre en una conducta determinada i la tercera el funcionalisme, que diu que l’important es investigar com un estat mental es relaciona amb altres estats mentals i motiva un comportament determinat.
Jo pense que tota l’activitat mental depèn del cervell, i en cas de que hi haguera la ment separada del cervell, tot forma una mateixa realitat.
En conclusió, no podem saber si hi ha ànima en una mateixa realitat o en realitats separades o si es tot activitat del cervell, però el que si que tenim clar és que existeixen passions i aquestes s’oposen a la raó.
Luisa María Hueso Soler 1ºBACH-B
La raó i la passsió són dos temes que des de sempre han estat en conflicte però, paradojalment, per a existir un ha d'estar acompanyat de l'altre. Sobre ells s'ha escrit molt i es continuarà fent, de la mateixa forma que la gran majoria dels grans filòsofs de la història han tocat, d'una forma o altra, el tema; i és que la raó i la passió són, pot ser, un dels temes més tractats i dels que més conflicte han creat a la història de la filosofia, de la mà de la relació de cos i ànima.
Tal volta tampoc és tan gran la diferència entre ambdós temes ja que ha habut pensadors que els han unit. Posem com a exemple a Plató i el seu text Fedre 246b-247d . Entre altres coses identifica la raó amb l'ànima i amb lo diví, amb el caball alat i el bon auriga; i d'altra banda, la passió amb el cos i l'errat, amb lo roí; el caball indomable i el mal auriga: l'inmortal i el mortal. Exposa que els dos temes distints, raó i passió, es troben en armonia, on els dos coexisteixen i un no afecta a l'altre, sino que ja de natura porten camins distints, sense oposar-se comunment. A més de relacionar raó, ànima, passió i cos, implanta dos altres relacions de temes tractats a classe: segons ell, tots nosaltres estariem dominats per la mescla de la raó i la passió ja que al ser mortals seriem cos i ànima units per un cert temps, fins la mort; seriem la imperfecció, el mortal. D'altra banda, allò immortal, allò diví, seria la fusió total de ment i cervell, unió eterna; allò dirigit per la raó.
No tots el filòsofs comparteixen aquesta opinió. Hi ha d'altres que no consideren les relacions de raó i passió com a pacífiques o d'una plena coexistència sino que les jutgen com un constant conflice, i es que, tal i com diuen Pascal, Estobeu o Hegel, no hi ha un equilibri entre aquestes dues característiques. Des de sempre el conflicte entre ambdues ha dividit els homes entre primaris o secundaris, entre els que actuen i pensen i els que pensen i actuen, un equilibri entre els dos caràcters és impossible o, com diu plató, diví. Hegel definix passió com a l’interés amb que l’individu es lliura totalment i oblida tots els altres molts interessos que té o pot tenir-ne. És per aquest motiu i no per cap altre que una persona pot ser primària o secundària però mai totalment passional o totalment racianal perqué sencillament és impossible, a una persona molt primària sempre romandrà alguna quantitat de consciència, de raó en algun moment, per molt que la passió els arrosegue a fer alguna cosade la mateixa forma que algú molt secundari sempre tindrà un rastre de voluntat o de passió. En resum, no crec que existisca una personalitat racional o irracional.
Raó i Passió
Que som els èssers vius: racionals o passionals?
Sempre s’ha tingut una visió d’aquestos aspectes antagónica. La passió s’oposa a la raó i viceversa, normalment la raó es veu com intel•ligència i la passió com sentiment. Si et deixes portar per la raó, ets una persona fiable, sensata y que sap el que es millor per a ella; en canvi, si ets una persona passional, la gent té una visió de tu desconfiada, despreocupada i imprevisible. Per això quasi sempre s’han vist amb bons ulls les persones que es comporten més racionalment que les que són passionals.
Si busquem al diccionari les definicions, trobem que la raó és la facultat de raonar, és a dir, de discórrer per mitjà de la intel•ligència, i que la passió, és l’afecció o modificació del subjecte psíquic caracteritzada per una gran polarització de l'afectivitat en un únic sentiment que deixa debilitades i fins i tot anul•lades la capacitat de juí i voluntat. Molts filosofs han opinat sobre aquestes paraules, per exemple, B.Pascal pensa que l’home sempre està en guerra entre passió i raó, si t’abandones a la passió ets una bèstia i si ho fas a la raó, un Dèu però que maï pots abandonar-te’n a una o a altra perquè sempre torna una a posar guerra, alguna cosa pareguda pensa Estobeu qui diu que la passió arrosega als individus a fer uns actes que ells saben que són roïns però que encara així els fan, una vegada la passió els arrosega és aquesta qui mana. La opinió de Hegel és que la passió és l’interés en un objectiu i per tant oblides els altres interessos. Hegel pensa que gràcies a la passió s’ha pogut fer alguna cosa gran en el món.
Tambè s’ha pensat que la passió és com un desig i que aquest genera un moviment psíquic que ens impulsa a aconseguir una cosa que segons nosaltres ens donarà una font de satisfacció. Els desitjos normalment trauen a relluir una falta o absència d’alguna cosa després de que per fi hem aconseguit fer el nostre desig això no s’acaba ahí, no, sorgixen altres desitjos i tornem a estar en el mateix punt de partida que abans, desitjant una cosa que no podem tenir en un principi.
En principi, l’èsser humà està dividit entre la raó i la passió, és un conjunt entre totes dues. No sempre es pot abandonar a una o altra banda al cent per cent, sempre les persones busquen una posició intermitja, és a dir, utilitzant la raó i tenint en compte els sentiments, la passió. Però no sempre és fácil, perquè de segur que moltes vegades actúes d’una forma i poc després penses que deuries haver raonat molt més o que deuries haver-te deixat portar pels teus sentiments.
En definitiva, encara que es veja la passió i la raó com antagóniques, són un conjunt i no es pot actuar d’una forma sense tindre l’altra present. Hem de tindre en compte que hi ha moments per a deixar-se portar per la raó i altres pels sentiments.
Al parlar de passió, es tendeix a parlar de pèrdua de raó, però podríem dir que les passions son irracionals? O, les raons apassionades?
Les passions, tal vegada formen part del nostre instint mes primitiu, són reaccions incontrolades per la nostra part. Podríem parlar de l’amor com a passió, els essers humans ens enamorem, i moltes voltes, més d’una vegada. Hi ha gent que cometria bogeries per eixe amor, o es deixaria portar pels seus sentiments, sense pensar-ho. “Sense pensar-ho” ací ja podríem dir, que l’existència d’una passió anul•la la capacitat de raonament. Són doncs, incompatibles? Passió o raó?
La passió atordeix els sentits, ens diuen. Les accions que es deixen conduir per la passió ens extravien i ens perden. La raó per el contrari ens il•lumina l’enteniment, ens obliga a la prudència i ens torna cautelosos. Tanmateix hi ha qui viu la seua vida d’una manera molt racional, i també hi ha qui es deixa guiar per les seues passions.
Personalment crec que “En el término medio está la virtud”.El millor es fer un balanç, un no pot deixar que el dominen les seues passions perquè viuria la vida sense pensar el les conseqüències que podrien tindre les seues accions, encara que, tampoc es podria raonar tot exageradament perquè es perdria eixa “aventura” de la vida.
Aquest balanç és molt mes fàcil dir-lo que posar-ho en pràctica, ja que es molt més freqüent veure a la passió vèncer la raó que al contrari. Moltes vegades els nostres sentiments i emocions es troben a flor de pell, i és molt probable, que ixen com una explosió. És en eixe moment on hem d’utilitzar la raó, no per a anul•lar eixa passió, sinó per controlar-la i guiar-la.
El problema arribaria quan la passió cega la raó. En realitat la passió no sempre obstrueix els sentits, por portar-nos a accions intrèpides en les quals el coratge es necessari i pot convertir-se en una virtut.
Per això, no podem dir que són incompatibles, més bé serien complementaris, si no existira la passió, si, no hi haurien descontrols, però la vida seria massa monòtona sense canvis, desitjos, o necessitats. Mentre que si la raó no existira, es de veres que ja no hauria restricció als nostres desitjos i podríem actuar deixant-nos portar per els nostres sentiments...però sinó hi ha prohibició, que emoció té?
O, el que és el mateix..
Sinó existeix la raó, quina gracia té la passió?
sL’esser humà és tan natural, com cultural.
Dins de la part cultural es troben diferents formes d’actuar, unes dominades per la raó, i altres per la passió.
La passió podria considerar-se com un gran desig que sent l’esser humà de forma involuntaria.
Apuestos desitjos són inestables i incontrolables, els quals només es poden evitar fent ús de la voluntad, per tal de tindre un comportament induït per la raó.
La raó és també denominada com el coneixement objectiu, ja que induix sempre cap allò que cada persona considera bò.
Per tant com que la raó representa el coneixement objectiu, la passió tendéix a associar.se a la falta de coneixement.
D’aquesta forma la raó representarà el seny davant la locura de les passions.
En el conflicte entre la passió i la raó hi ha diferents postures, segons Descartes cal tindre moderació i autocontrol de les passions, ja que aquest, filosof no considerava com a roïns les passions, però si perilloses, ja que la força d’aquestes pot impedir un comportament raonable.
Per altra banda els filosofs que tenien un pensar estóic consideraven que l’home era incapaç de seguir el que el coneixement els mostrava com a convenient.
“Els homes veuen que els convé no fer alguna cosa, i en canví són arrastrats a fer-ho per la intensitat de la passió.”
Segons el pensament estóic hi ha que erradicar les passios, ja que comporten locura, desordre i enfermetat.
Per alguns filosofs hi ha diferents tipus de passions, com per exemple per a Hobbes, que hi ha tres tipus, les passions primaries, que serien els sentiments de plaer i de dolor, les passions secundaries que serien derivades de les primaries con el desig, d’on surgeix l’amor o l’odi, i després les passions terciaries com l’envetja o l’admiració.
En la vida de tota persona deu d’haver raó i passió, entre aquestes dues constantment hi ha un gran conflicte; jo personalment pense que la millor solució és viure d’alguna forma, en la qual es combine i hi haja una certa armonia.
Els extrems mai han sigue bons, i per supost que viure una vida plena de desitjos passionals, acabaria resultant catartròfica, pel fet de no haver fet ús de la raó.
De vegades totes aquestes passions són massa extremes i hi ha que erradicar-les amb la voluntad, ja que aquesta sempre obeeix a la raó.
Tindre una vida fent només ús de la raó, tampóc seria el recomanable, ja que de vegades els desitjos més passionals són els que més felicitat aporten a la persona, per tant , ni només passió, ni només raó, hi ha que aplegar a un nivell mig, l’adequat per a cada persona, depenent de la seua edad , del seu pensar…
Maria Martín Pérez 1bax B
La raó i les passions sempre han estat en continua lluita dintre del ésser humà.Hi han persones que es deixen emportar per la raó i altres que es deixen emportar per les passions.Però en veritat el ésser humà té que conviure amb les dos i decidir en cada cas per quin dels dos es té que deixar emportar en algunes situacions.Avegades en algunes situacions es millor deixar-se emportar impulsivament ( per les passions), m'entres que altres vegades es millor raonar per a actuar adequadamente en altres situacions.
Algunes vegades els humans es deixen emportar per les seues passions en alguns interessos en concret ( com explica el text de Hegel), això a provocat grans fets en la Terra, però altres vegades eixes passions han acabat per destruir a alguns éssers humans apassionats.El humans apassionats es deixen emportar per les passions sense raonar sobre si els convé deixar-se emportar per eixes passions o no perquè els acabarà destruint.
Els éssers humans que al llarg de la historia han decidit renunciar a les passions han sigut considerats un éssers connectats a Déu i un medi d'arribar a ell.Mentres que al llarg de l'historia a la gent que s'ha deixat emportar per les seues passions eren persones que estaven mal vistes i es veien com a persones injustes i cruels.
Al llarg de l'història ha estat ben vist la raó o les passions depenent de la cultura on es vivia i depenent de l'època.Antigament en la cultura de les societats estava millor vist els éssers raonats que els éssers passionals, m'entres que després les cultures van camviar els rols i es va veure millor deixar-se emportar per les passions que per la raó com es el cas del famós eslògan "Carpe Diem".
Moltes vegades el cos ha sigut relacionat amb la passió, m'entres que l'ànima a sigut associada a la raó.Però amb el temps s'ha comprovat que tot està connectat tan el que denominem ànima i el cos, connectats per el cervell.
En conclusió jo pense que tot està relacionat tant el cos com el ànima i que no es podem deixar emportar per una de elles en concret,sino que les dos tenen que interactuar per a que l'èsser humà siga un ésser més o menys estable i no acabe destruint-se.Tots els textos tenen la seua part de raó encara que siguen punts de vista diferents.
Sara Díaz Cuesta.
Des de fa molt de temps sempre s'ha dit que la raó i la passió sempre han estat en una lluita contínua, perqué no són compatibles.
En el primer text, el de Plató, ens posa de manifest la immortalitat de l'ànima i com a consequència es troba la reencarnació.
Plató parla de l'ànima en dos aspectes molt diferents. L'ànima bona, que és immortal i s'alimenta de la raó, ella obtindrà el plomatge de la immortalitat i s'acostarà al cel. D'altra banda es troba l'ànima que ha perdut el seu plomatge, esta és l'ànima que es deixa arrossegar per la passió com a element mortal.
Per tant tot açò vol dir que l'ànima habitarà en un cos mortal i només depenent de l'educació que reba, la seua aura només podrà desxifrar-se a través de la raó, que en aquest cas significa coneixement.
En el text corresponent a Pascal ens explica la lluita que hi ha existent entre la raó i la passió. Nosaltres entenem que passió és una tendència a obtindre un desig dins d'un estat no conscient i per tant que ens domina. D'altra banda esta la definició de raó que és coneixement, rectitud, bondat, etc. La raó ha de lluitar contra la passió i impedir que el cos s´abandone a la baixesa de les passions.
D'altra banda en el text de Hegel considera que passió és l'interés que l'home té a posseir i aconseguir qualsevol cosa, per eixe motiu oblida la força de la seua voluntat, concentrant la seua energia en la passió.
En el següent text Estobeu també argumenta que la passió és irracional, per que s'aporta del coneixement i alfinal de tot aconseguix dominar tots els nostres sentits.
També esta Fromm, que opina que les inclinacions humanes procedixen d'una societat, per tant significa que són un producte natural.
Les consequencias que s'han obtingut d'esta dualitat pasió-raó són la immortalitat de l'ànima com a rectitud, bondat...per tant coneixement. La passió considerada com a mortal, baixesa, instint, domini de la voluntat i per tant de la raó.
Tot això pot aconseguir el seu punt intermedi convinant ambdós opcions " sense passió no hi ha coneixement verdader " la passió impulsa al coneixement a través de la il·lusió, felicitat, entusiasme, tot això sense que la nostra voluntat allà sigut anul·lada per la passió.
Tota la societat esta jugant un paper important, ja que les nostres passions com les nostres tristeses són un producte cultural que al llarg de la història i per tant de l'enfocament cultural del moment, a buscat major rebelancia en els diferents caràcters, passió i raó.
MªCarmen Velasco 1º Batx B
Per a molts pensadors, la raó i les pasions han presentat un conflicte. Perquè per una banda, dessitjem coses, i en el dessig d’aquestes é son resideix la felicitat. Per altra banda, la raó ens mana sols fer coses que ens poden beneficiar, fent així que els nostres somnis siguen més difícils per a nosaltres, ja que la recerca d’aquestos no va normalment acompanyada de coses raonales. L’acompanyen el sufriment, l’angoixa, l’histèria, però també la felicitat.
La raó ens dicta fer el que creguem raonable, el que veiem que és bo per nosaltres. Pensem raonadament abans d’actuar, i això moltes voltes ens enfronta als nostres dessitgos, les coses que realment ens agraden.
La raó ens porta a ver coses que poden no fer-nos massa ilusió, però que tras un raonament adequat, trobem que son les que ens serveixen. Els nostres somnis, les nostres pasions, ens fan somniar, ser feliços, anhelar-les, i tot per a estar contents amb un jo mateix exigent. Perla banda contraria, la raó ens fa viure, ens fa aguantar en un mòn d’injustícies i de coses que no ens agraden per a res, i simplement pel fet de ser el que som.
Per això, la raó i els dessitjos sempre han estat enfrentats, i sempre ho estarán. Són el que volem fer contra que el creem que hem de fer, el que ens agrada fer contra el que cal fer. Són dos pols opostos, i per tant, ni l’un pot viure sense l’altre, ni l’altre sense l’un.
La passió en molts dels diccionaris buscant et diu que són suplicis patits per Jesús , és a dir en esta accepció apareix la religió , no relaciona la passió amb la raó , en l´altra acepció és la de patir , d´acord tots els passions si que és fan d'una manera inconscientment i ens donem compte quan eixa passió deixa d´existir , aleshores si que podem sofrir. La raó no et que dominar a la passió , però la raó ens serveix a nosaltres per a justificar els frustracions i malalties qué provoca la passió, això ens fa a no nosaltres no patir tant, la raó està molt lligada a la passió , no hi ha una sense altra els dues és complementen el que forma a l´hesser humà.
Aquest conflicte han estat durant molts anys perquè tal volta la "guerra"entre la raó i els passions ha fet que els volen la Pau , que hi ha dos bàndols els de la raó i la passió no hagueren aconseguit el seu objectiu com be diu B.Pascal, perquè si tot fora passió esclataria una guerra ja que ens deixariem portar pels nostres instints o inconscientment , sense importar-nos cap i si fora tot raó l´hesser humà no experimentaria sentiments ,afecte per alguna cosa i no tindria impulsos que li portaren als passions,una vida sense passions no pot ser igual que una vida sense la raó.
Segons els diferents postures i pensant d´una manera radical ,si collins pensara sols amb la passió em deixaria portar-me pels meus instints impulsivament sense pensar en el que tinc que fer potser seria extremista, i si fos sols pensara amb la raó no podria disfrutar de la vida , per que si tot ho raonares i el feres be i no et deixares portar pels situacions no experimentaries etapes molt necessàries com l´amor , l´afectivitat, la diversió , d´alguna forma pensaries de una manera més freda.
Sense la passió i raó no tindriem esta cultura o al llarg de l´història auriem evolucionat d´una manera , per que el que ens diferència dels animals és la passió i la raó que ells no tenen , amb això recolze una frase en què diu Erich Fromm de la naturalessa de l´home, que els seues passions i angúnies són productes culturals.
Estic d´acord que sense la passió no hi ha coneixement verdader (això està al llibre pàgina 86) per que la passió ens fa que caiguem a terra i la raó s´alça reflexionant, i aprenent dels errors.
Segons els diferents postures i pensant d´una manera radical , i si jo pensara sols amb la passió em deixaria portar-me pels meus instints impulsivament sense pensar en el que tinc que fer potser seria extremista, i si fos sols pensara amb la raó no podria disfrutar de la vida , per que si tot ho raonares i el feres be i no et deixares portar pels situacions no experimentaries etapes molt necessàries com l´amor ,l´afectivitat, la diversió ,d´alguna forma pensaries d´una manera mes fred.
Sense la passió i raó no tindriem esta cultura o al llarg de l´història auriem evolucionat d´una manera , per que el que ens diferència dels animals és la pasió i la raó que ells no tenen , amb això recolze quan frase en què diu Erich Fromm de la naturalessa de l´home, que els seues passions i angúnies són productes culturals.
Estic d´acord que sense la passió no hi ha coneixement verdader (això està al llibre pàgina 86) per que la passió ens$ fa que caiguem a terra i la raó s´alça reflexionant, i aprenent dels errors.
Ester Gil Pardo 1Bach. B
El primer que he de dir es que no antenc per què la raó i la passió han d’estar renyides. Jo pensé que depenen una de l’altra. El problema ve quan la passió es convertix en obsesió i aleshores es quan es perd la raó .Si aixó ocorre ,si per exemple a una persona que li agrade molt el gos del seu veí arriba a furtar-se’l,ahí es quan al perdre la raó, infringim la llei i fem delictes.Però qui a causat açó?,la passió?Crec que deuriem distingir entre passió i obsesió.La passió i la raó depenen una de l’altra però la obsesió digam que és una evolució negativa de la passió que ens obliga a trencar la raó.
Encara que depenen una de l’altra la raó y la passió no tenen quasi res en comú. La passió no s’apren es sent,però la manera de expresarla si. Dos families a les quals les agrade molt el futbol el viuràn de maneres molt diferents,una per exemple farà pastisos del seu equit i l’altra potser es pinte la cara amb els colors del seu. En canvi la raó s’apren i depén de la cultura i de l’educació que es tinga. Aleshores el conflicte ve quan intentem parlar de l’una sense l’altra,quan hem de escollir.Qui es suposa que és més “forta”?La passió?.Pareix que aquesta mou montanyes i et fa fer coses que en altres ciscunstancies no faries ,pero es açó veritat?encara que per a un mateix si per a la resta,les altres persones que no comparteixen la mateixa passió la raó sempre estarà present,i et limitaràn i jutjaràn lo que per a ells siga oportú recordante que encara que tingues una passió que tal volta pase a ser obsesió i estigues disposat a cumplirla,la raó ha de ser més forta que cap obsesió i per a cumplir-lo has de saber quan s’ha de tallar una passió per a evitar una obsesió.
Aleshores encara que per a un mateix la passió siga més forta,es sap,en la meua opinió que no.I qui no lluita contra aquesta es perque no vol,perquè es més còmode pensar que no pot encara que es consient que ho a de fer i que constantment està rebent indicis de que no ho deu fer(seguir la seua passió).
En quant a la raó,doncs jo crec que tots els dies veiem com es més forta.La raó,com la passió la tenen tots els individus i si en algún es anulada per l’obsesió la resta d’individus utilitzen la seua per a fer justicia.
Com ja he dit la raó depen de la cultura per aixó les consenqÜéncies que pot tenir una perduda de la raó són diferents depenent del lloc i del delicte o error que es tinga.
Plató, opina que, “quan és l’opinió la que domina als homes, llavors és la raó la que guia a l’home pel camí de la sensatesa, mentre que quan és el desig el que domina l’ésser humà, anem pel camí de la desmesura guiats per la part irracional de l’home. En la meu opinió no antenc perquè hem de pensar que la passió guia la part irracional de l’home ,pense que la passió són els peus dels nostres desitjos que moltes vegades em de limitar per a impedir que ens dominen.Al escoltar aquesta opinió podriem pensar que seria correcte suprimir la pasió i jo pense que es el pijor que podem fer unicament hi ha que limitar aquest sentimen. Perquè les passions en general i en la seua natura no son roÏnes però un us execiu de aquestes com tot en aquesta vida si.
Però en contra de la meua opinió hi ha moltes com per exemple aquestes:
-Guerra intestina entre la razón y las pasiones. Si hubiera solamente razón, sin pasiones... Si hubiera solamente pasiones, sin razón... Pero al haber lo uno y lo otro, el hombre no puede sino estar en guerra. Únicamente le es posible estar en paz con lo uno a costa de estar en guerra con lo otro: de este modo, siempre está dividido, en oposición a si mismo.(B.Pascal)
-la raó no té cap poder sobre la passió(hume)
Estic d’acord amb ell si el que diu fa referencia a un sol individu però si parlem de molts no.
RAÓ I PASSIONS, UN CONFLICTE?
El conflicte entre raó i passions ha estat un dels més estudiats per els filòsofs durant tota la història.
Son dos termes totalment oposats ; mentre que la raó es pot definir com la facultat de raonar, de discórrer per mitjà de la intel•ligència, és a dir de pensar les coses abans de fer-les , de no deixar-se portar pels estímuls de la vida sense sospesar les possibles conseqüències , la passió es podria definir com l’afecció o modificació del subjecte psíquic caracteritzada per una gran polarització de l'afectivitat en un únic sentiment que deixa debilitades i fins i tot anul•lades la capacitat de juí i voluntat.
D’aquestes definicions traguem la conclusió de que son termes totalment antagònics.
Els filòsofs tenen diverses opinions i formes de vore com s’ha d’enfocar la vida, si des d’una conducta raonada o des de la passió.
Segons B. Pascal els dos termes estan íntimament relacionats encara que en contraposició i no es pot abandonar un per dedicar-se completament a l’altre,
i d’aquesta manera s’estableix una mena de guerra interna en la que només es pot aconseguir la pau amb un dels termes establint una guerra amb l’altre.
També diu que hi ha persones que han intentat abandonar les passions i convertir-se en deus , i altres que han intentat abandonar la raó i convertir-se en besties però que cap de les dos eleccions han pogut ser possibles ja que no es pot abandonar per complet cap dels dos termes en disputa.
Per a Hegel , prendre les coses amb passió es una virtut ja que segons ell res important a la història de la humanitat s’ha fet sense aquesta.
Ell pensa que quan tu sents una passió per lograr un objectiu centres totes les teues forçes en aquest i no pares fins aconseguir-lo.
Segons Estobeu les passions son com un cavall desbocat que ens aparta del nostre camí a seguir , ens priven de la raó i ens arrosseguen fins que som completament dominades per elles.
Hume diu que realment el conflicte entre passions i raó esta mal denominat ja que realment consisteix en l’enfrontament entre passions violentes i passions tranquiles. Ell pensa que han d’imperar les tranquiles.
Jo pense com B. Pascal , ja que en la meua opinió no es poden eliminar del comportament huma ni la rao ni les passions perque sempre quedarà alguna resta de la conducta. Pense que tots deuríem tindre un equilibri entre passions i raó ja que depenent de la situació totes dos perfectament vàlides i que son complementàries ja que una vida sense rao ens portaria a la propia autodestruccio al deixar-nos portar per les passions pero una vida sense passions ens convertiria en autòmates que només fariem el que mes convinguera deixant a una banda els sentiments convertint-nos per aixi dir-ho en màquines.
Bruno Olmos 1 BB.
La raó i la passió són dos paraules que sempre han estat en baralla continua. Es pensa que com que hi existeixen els dos termes l'home no pot estar en armonia, que si una persona és racional, no pot ser passional, i a l'inrevés.
Hagel diu que l'individu passional es centra en un interés i oblida els altres interesos, fins que no ho aconseguix. A les persones passionals se'ls veu com persones dominades pels sentiments, que no els controlen i com que les persones que utilitzen la raó fan o diuen el que deuen, el que està bé i pensant ho tot molt bé, mai s'equivoquen.
Segons Estobeu qualsevol persona passional s'aparta de la raó perquè són dominats per la passió.
Alguns filòsofs tenen pensaments negatius cap a la passió i pensen que la raó recrimina la injustícia de la passió i intenten negar el seu descans a les persones que tenen un pensament passional.
Segons diuen ells, mai no pot ser una persona racional i passional a la vegada, perque segons Pas cal, com que existeixen les dos l'home es troba en guerra constantment. Jo en aquest pensament no estic d'acord , crec que es pot ser racional i passional al mateix temps, en un moment determinat. També caracteritza a les persones que són racials com a Déus i a les passionals com a bèsties, i tampoc crec que siga del tot així, ser passional té coses positives com que et guies pels teus pensaments i no et deixes influir pel que et diran. Per concluir, pense que sempre que tingues que fer alguna cosa hauràs de tindre els dos termes en compte, encara que es diga que són totalment diferent, sense una no està l'altra.
Cristina Albertos López 1ºBatx B
Publica un comentari a l'entrada